El desert i la foscor

El desert i la foscor

dimecres, 11 de març de 2015

El begining de Júlia i la xarxa

[1] Un sobre incòmode


Acabo de despertar, tot i que d’un malson no es regressa mai del tot. No recordo en quin moment m’he quedat adormida ni sé exactament perquè el cor em batega accelerat. Miro el voltant intentant prendre consciència de la situació i cerco el motiu de l’ensurt que m’ha trasbalsat. Estic coberta pel fred i per la penombra de l’estança, ajaguda a la Lounge dels Eames de pell negra i amb els peus recolzats al puf que ara moc per incorporar-me. Pel que sembla he perdut el contacte amb la realitat durant una llarga estona i ara no sé quina hora és; penso que aquests antidepressius m’estan alterant més del que estic disposta a acceptar, potser ha arribat l’hora de fer front a la situació d’una altra manera. Noto la ment enterbolida, i una angoixa profunda i invisible em bat les temples i s’hi replica com el ressò que et torna quan crides fort contra el fons d’un abisme. Va ser Nietzsche qui va dir allò de l’abisme que mira el teu interior si el mires llargament? No sé si era exactament així, però aquesta és la sensació que m’acompanya des de fa dies: em sento observada per qualcú o per qualque força que se’n riu sense emetre cap so, però fent mal. En el silenci fosc de la tarda sento l’insubstancial esclat d’un objecte caient a terra; el pastor alemany dels veïnats borda durant uns instants en sentir passar una motocicleta, i irromp així en l’abisme mentre tot torna a romandre quiet. Ara, el silenci, a més de fosc és dens però real; sé que qualque cosa ha aterrat a prop meu i encenc el llum de peu. Al cap d’uns segons veig en el trespol el sobre blanc adreçat a na Júlia i de cop aquest bocí de paper em sembla insignificant i desemparat. M’havia adormit amb la carta a la mà, subjectant-la entre els braços, abraçant-la com qui s’aferra a un pretèrit impossible que ja ha traspassat la llinda de la separació irreversible. Fa cinc dies que hi va arribar i no sé què fer, el meu estat d’ànim em fa enfora de poder prendre aquesta decisió: per un costat, el sobre és un objecte màgic i incòmode que m’uneix a una desaparició, però també n’és una mena d’ampolla que sura a la deriva en un mar de desesperació mentre a dins hi viatja l’espectre de la meva filla.
          Fa dies que tot em dol, que el cos em pesa, que les forces m’han abandonat i m’han convertit en una barca sense govern. Sé que hi ha uns esculls davant meu, en algun lloc on els puc sentir però no els puc veure. La carta podria ser-ne un, la penombra que m’ha segrestat un altre. Per què m’ha envaït aquest aïllament? També fa dies que les ganes de viure s’han reduït a la microscòpia: hi són però no les veig, com els esculls que riuen entre les aigües embogides esperant un espetec que anunciï que ja està, que el casc del meu cos a la deriva ha naufragat. Intento aixecar-me però torno a caure amb tot el meu pes esclafant-me contra la Lounge. Un calfred em recorda que encara visc, que la sang transita lliure pel meu cos i que res m’ha d’aturar ara. Sento que un profund impuls ocult m’anuncia que és el moment de lluitar, però per enfrontar-t’hi amb garanties has de creure amb convicció que la grandària del teu enemic és proporcional a les possibilitats de sortir indemne. Lluitaré, però potser necessito reposar una mica més, com a mínim el temps necessari per deixar cicatritzar les ferides. És arriscat fer segons quins moviments, prendre segon quines decisions amb les nafres a flor de pell.



La carta segueix a terra, ara l’esguardo com si pretengués alçar-la amb la mirada amb uns poders que no tinc, però no faig res per agafar-la. El sobre pesa molt, diria que acumula tot el pes de l’univers. Ara m’aixeco utilitzant totes les meves forces i m’adreço a la cuina a preparar-me alguna cosa per sopar. M’aturo davant el termòstat de la calefacció, i és que la casa està massa freda i buida. Oblido el sobre: de moment la superfície del parquet és un bon lloc on aparcar-lo, on ignorar-lo; no ho faig com un acte reflexiu, només és una fugida temporal. M’aplico a la nevera i observo que caldria una visita al mercat, fa dies que no compro res, els prestatges semblen demanar-me auxili. Puc improvisar un sopar amb tot el que hi ha, tampoc no tinc massa gana. Sec i mastego lentament mentre miro com la nit tancada inicia la seva dansa per darrere la finestra. Acabo l’amanida i menjo dues prunes massa madures que ensucren el moment. D’on surten aquestes fruites comprades el mes de novembre? Recullo, passo la baieta per damunt la taula blanca de la cuina, i decideixo anar a colgar-me, necessito dormir, descansar, tancar els ulls... Però sento por, por a les imatges que desperten amb els ulls clucs, els records feixucs i els projectes truncats. He de reposar. Palplantada davant el mirall del bany no em reconec, la mirada ullerosa que m’hi torna em sembla d’algú altre. Potser estic confonent aquest costat amb el de més enllà de la frontera del mirall i jo estic amb els altres. Realment em sento com una irrealitat espectral i em torno a demanar si sóc viva. Obro l’armariet, agafo uns somnífers i me’ls prenc sense dubtar. Em poso la camisola i em fico al llit. La foscor i el silenci s’engrandeixen amb el pas dels segons i sento com m’enfonso en un pou d’ingravidesa, com si caigués retinguda per un paracaigudes. Millor així... profunditat... quietud inquietant... un tic-tac llunyà... fins que deixo de sentir el soroll del frec dels llençols...


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada